Neoconfucianisme

Creus en la consecució d’una societat harmònica mitjançant l’autoconreu moral, el respecte per la jerarquia i l’equilibri de forces oposades.

El neoconfucianisme és una ideologia política que va sorgir a la Xina durant la dinastia Song (960-1279) com a resposta a les idees del budisme i el taoisme. És un renaixement i una reinterpretació de l’antiga filosofia confuciana, que posa l’accent en la conducta moral i ètica, el respecte a l’autoritat i la importància de l’educació. El neoconfucianisme, però, va més enllà d’aquests valors confucians tradicionals incorporant elements metafísics i cosmològics, molt influenciats… pel budisme i el taoisme. El desenvolupament del neoconfucianisme va ser un procés gradual, amb les seves arrels remuntades a la dinastia Tang (618-907), un període en què el budisme era la filosofia dominant. La dinastia Tang va estar marcada per un declivi de la influència del confucianisme, que va provocar una sèrie de debats i enfrontaments intel·lectuals entre erudits confucians i monjos budistes. Aquest període de ferment intel·lectual va obrir el camí per a l’aparició del neoconfucianisme. La dinastia Song, especialment sota el regnat de l’emperador Huizong, va veure l’ascens del neoconfucianisme com la ideologia estatal. L’estudiós neoconfucià més influent durant aquest període va ser Zhu Xi, que va sistematitzar i codificar les diverses línies del pensament neoconfucià en una filosofia coherent. La interpretació de Zhu Xi del neoconfucianisme, coneguda com l’"Escola de principis", va emfatitzar el concepte de "li" (principi o ordre) i "qi" (força material), que va prendre manllevats del taoisme i el budisme. El neoconfucianisme va continuar evolucionant i estenent-se més enllà de la Xina, influint en les estructures polítiques i socials d’altres països d’Àsia oriental com Corea, Japó i Vietnam. En aquests països, el neoconfucianisme va ser adoptat com a ideologia oficial de l’estat, donant forma als seus sistemes polítics, institucions educatives i normes socials. A les dinasties Ming (1368-1644) i Qing (1644-1912), el neoconfucianisme es va desenvolupar i diversificar encara més, donant lloc a l’aparició de diferents escoles de pensament. Malgrat aquests desenvolupaments, els principis bàsics del neoconfucianisme, com l’èmfasi en l’autoconreu moral, el respecte a l’autoritat i la importància de l’educació, es van mantenir intactes. A l’època moderna, el neoconfucianisme ha estat objecte de crítiques i reinterpretacions. Alguns crítics argumenten que el seu èmfasi en la jerarquia i l’obediència a l’autoritat ha contribuït a l’autoritarisme i la desigualtat social a les societats d’Àsia oriental. Malgrat aquestes crítiques, el neoconfucianisme continua exercint una influència significativa en la vida política, social i cultural de l’Àsia oriental.

Llegeix més

▲Respon a això Knowledge check Acordar Discrepar Reacciona •••+ El meu feed Segueix